domingo, 13 de novembro de 2016

SOLSTÍCIOS OU DE L’OURIGE DE LAS MÁÇCARAS!



CARLOS FERREIRA
Ne l percípio de ls tiempos, quando l sol yá mandaba tanto cumo agora manda, quando la tierra yá rodraba, mas yá muito apuis de ls animales nun faláren, quando ls homes yá ampeçában a tener cara d’homes i adorában l sol cumo maior dius, l q’era normal, porque l sol fornecie todo l que percisában: lhuç, calor, ls dies i las nuites, las horas, las nubres, ls rius, las árboles, ls outros animales, las colheitas, las truniadas, l azoto i outros gazes, las selombras, l sexo, la cerbeija, carbon i petróleo, mesmo que nesse tiempo inda nun percisássen!... Mas sobretodo ls homes desse tiempo yá sabien que l sol era l más grande de ls bardinos: siempre an bolandas! De die para un lhado, de nuite par’outro, de berano queimaba, d’eimbierno nun calcie! Ora mui cumpleto, ora mui zbaçado!

Até q’un die ls homes s’ajuntórun para çplináren l sol i, mesmo inda nun habendo çpachos, publicórun un un çpacho que dezie assi:

- Cun bista a poner l sol ne l dreito camino, decidimos meté-lo na ordre! Que seia dius, stamos d’acordo, mas que faga l que le dá na gana, nien pensar! Als dies an q’el steia mais acerca i más lhonge de nós, bamos a chamar-le: solstício! Ne l die a seguir al solstício de berano l sol bai a tener que s’arredar durante seis meses, i ne l die a seguir al solstício d’eimbierno bai a tener que s’achegar durante outros seis meses. L sol que s’aguante!? Quien manda!? Publique-se.

Mas cumo naquel tiempo inda nien caminos habie, nien dreitos nien tuortos nien de ls outros, nien sequiera ordre ampuosta puls homes, i cumo l sol yá fazie l que eilhes pedien, terminórun a ouferecer-le cousas de comer, assi amode cumo armar ua rateira cun formiga d’ala relhamposa ne l pinzelhete, para ber se l sol picaba! Nesse tiempo yá habie formigas d’ala, mas nada de rateiras cun pinzelhete! Ui, nien pensar, talbeç solo nuobe mil anhos apuis!?

I pronto, assi passórun a fazer: ne ls dies de l solstício ouferecien cousas al sol, i l sol cuntinaba a fazer eigual cumo dantes: ora iba seis meses d’arreculas, ora iba seis meses achegando-se! I ls boubicos de ls homes pensában que era por bias de ls gaçpachos que l’ouferecien, mesmo sendo eilhes que na fin los comien todos juntos, an banquetes a q’hoije cháman quemunitairos! Cumo todo funceminaba na perfeiçon, nesses dies ls homes passórun tamien a amborracháren-se, a fazer fogueiras medonhas, a fumar yerbas strelhoucadas i a andar na cumpleta zbunda. Cumo todo era tan porreiro, ampeçórun a buber i a fazer la fiesta de las ouferendas al sol, cada beç durante más dies. I claro, bolbiu-se todo an abuso! Até que l anho an q’ampeçou a haber reis que mandában, quejírun poner lhougo trabon al pobo, cun outro çpacho rebogatório que çpachaba assi:

- Tratando-se dun tiempo de borracheira i poucas bergonhas sien fin, a partir d’agora lhimito la zbunda a tantos dies cumo meses ten l anho: doze. Ne l solstício d’eimbierno ampeçamos ne l die 13 de dezembre i terminamos die 24 de dezembre, porque deiqui por uns milhares d’anhos, esse die bai a ser biesperas de natal, ls galhos apuis de tantas alboradas a anunciar l nacimiento de sol ban a tener dreito a ua missa cul sou nome, la claridade tenerá acrecento de salto de pardal, i nun hai por esso q’abusar.

Cumo l que querie l pobo era mendongo, rebultou-se. Que buona ruça lharanjeira, que nun aceitaba! L rei para aplaquiar ls ánimos drobou ls dies i aceitou que fússen dues bezes doze dies, indo las fiestas até al die de reis, die dedicado a el, claro!! Cumo la giente inda nun staba cuntenta, cuntinou rebultada. Anton l rei aperpuso:

- Deixo-bos las fiestas por dues bezes dozes dies, dues bezes al anho, podereis fazer maçcaras i poné-las na cara, nun se sabendo assi las poucas bergonhas que cad’un faç! L sol quedará inda mais cuntento, i por esso bai mesmo a fazer aqueilho que nós pedirmos. I l pobo ende stube d’acordo i aceitou: cun maçcaras la cousa iba a ser mui remelhorada. A partir dende, muitos reis até se fazien anterrar cun máçcaras, solo para dezir als sous decendientes q’aqueilhes dies de zbunda éran ua berdadeira ramboia!

I fui assi q’ampeçórun las fiestas solsticiales cun maçcarilhas: dues bezes doze dies, dues bezes por anho. Dues bezes doze dies ne l solstício d’eimbierno: de l 13 al 24 de dezembre i de l 26 de dezembre al 06 de janeiro! Dues bezes doze dies ne l solstício de berano: de l 13 de júnio al 24 de júnio i de l 25 de júnio ao 6 de júlio.

Muitas cousas mudórun durante ls últimos dieç mil anhos: naciu l nino Jasus, ponírun dies nomeados a santa Lhuzie, a san Juan eibangelista, a santo Stéban, al anho nuobo, als reis magos, a santo Antonho, a san Juan batista, a san Pedro, al antruido, nacírun specialistas i studiosos… mas quanto a las maçcarilhas nada mudou: ls homes cuntinórun siempre a fazer l que le daba na gana: poné-las i fazé-las: até you!!?

Sem comentários:

Enviar um comentário